La Pasqua que no serà

 LA PASQUA QUE NO SERÀ
Vàrem tancar la botiga per confinament el dissabte 14 de març, per solidaritat amb les persones més febles i per ajudar a aplanar la corba. Mai hagués estat una bona època una epidèmia com aquesta, però per als pastissers hi ha un problema afegit, la Pasqua que tenim a la cantonada, per acabar de complicar la situació.
Pensar en fer mones en aquest moment fins i tot em sembla una frivolitat, veient tot el que esta passant. Amb la botiga tancada, a vigílies de la Pasqua, sense previsió d’obrir en un futur immediat, he tingut molt temps per endreçar i posar-me al dia de feines endarrerides.
I pensar.
Endreçar, pensar i mirar enrere.
Els que heu vingut a la botiga, potser us haureu fixat amb unes fotografies en blanc i negre que estan penjades a la paret. Són fotografies de la botiga a través dels temps. Dels avis, les tietes i els pares. La més antiga que conservem es de l’any 36 (el negoci es va obrir l’any 1903)i les més modernes de l’any 92. Però totes tenen una cosa en comú: totes es varen fer per la diada de Pasqua. I es que la Pasqua ha estat sempre la diada més important per la nostra família, molt més que Nadal.
La Pasqua forma part de la majoria dels meus records d’infància: estar a l’obrador veient com feien les mones i voler ajudar a posar plomes, la flaire dels pans de pessic damunt dels taulells quan sortien del forn, les hores passades veient com el pare feia casetes de xocolata...
No recordo haver passat una Pasqua sense treballar a la botiga. De vacances, ni parlar-ne. Pasqua és sinònim de feina per la majoria dels Pastissers, però una feina agraïda, per que si ets pastisser, es perquè t’agrada l’ofici, i poques coses hi ha que donin tanta satisfacció de fer com les mones . Encara que no us ho creieu, la Pasqua a les pastisseries comença l’endemà de reis i no s’acaba fins dilluns de Pasqua. Preparar les figures de xocolata es el que mes feina porta i s’ha de començar aviat, perquè la Pasqua puja i baixa al calendari.
Hi ha dues frases que a casa fem servir molt: “abans de Pasqua” i “després de Pasqua” per indicar que una feina l’ajornaràs, perquè per Pasqua no hi haurà temps per fer res més.
Tornant a les fotografies, la més antiga, la de l’any 36, és d’abans que es declarés la guerra, és del març o de l’abril (ja us dic que totes són de Pasqua): L’avia Mercè i una dependenta estan dretes a la porta. Un dels aparadors esta ple de mones, l’altra, de barres de pa. Veient les fotografies, se’m va acudir que la generació actual hem tingut molta sort. No hem viscut desgràcies naturals a gran escala, guerres, escassedats i fins ara, tampoc epidèmies. Els que varen venir abans que nosaltres, no foren tan afortunats, nomes cal mirar la història del segle XX. I se’n van sortir. I sense els avantatges i recursos que actualment tenim en una societat occidental com la nostra. No serà fàcil, ens haurem d’adaptar, potser fer grans canvis, però no podem ser menys que els que ens varen precedir. Lluitarem per sortir endavant i en sortirem enfortits.
Diu que de vegades, els arbres no et deixen veure el bosc. Mirar les fotografies em va fer veure el bosc.

Les mones, aquest any no se si es vendran. No se quan podrem obrir. Ni si els padrins i padrines tindran ganes de regalar mones als fillols i filloles. Però es el que hi ha i és un problema minúscul comparat amb la pèrdua de vides humanes.
Faré fotos de les mones, aquest any n’hi ha de molt boniques, perquè quedi el record d’una campanya de Pasqua que no va poder ser. Les penjarem a la web i la farem servir d’aparador. Agafarem reserves i entregarem els encàrrecs a porta mig tancada o quan hagi passat el confinament.
Hi haurà un abans i un després i potser res tornarà a ser com era, però ens adaptarem i continuarem al peu del canó per tirar endavant una altra vegada. Seguirem l’exemple dels que ens han precedit.
Quan tot hagi passat, penjaré una altra foto a la paret: La de la Pasqua que no va ser.
Cuideu-vos molt.